SERVENTS D’ETIQUETES?

El llibre La Discreta Arrogancia Del Mundo Del Vino de Joseph Puig ha estat cridat a convertir-se en la versió enològica de la navalla d’Ockam ja que el text rubrica les vies per amputar i opugnar aquells organismes i essències que distorsionen la lògica del vi per restablir una perspectiva coherent. Una obra eloqüent que ve a senyalar-nos què és allò superflu, aquelles entitats que es multipliquen més enllà del que és imprescindible. Assaig crític injustament infravalorat executat des de l’empirisme que facilita el trobar-se plenament integrat en aquest món. El seu llibre és una ordalia purgant que ve a demostrar el caràcter contingent de cadascuns dels tarannàs i rols que aplega el món del vi enaltint la idea constat de que tot podia ser d’una altra manera. 

El capítol dedicat a l’anàlisi de l’eflorescent figura del sumiller parteix del més absolut reconeixement cap a la seva professió. Apreua la necessitat, la importància i projecció de la seva tasca però també conhorta aquesta figura a espolsar-se, a apostatar tanta palanganada de manierisme patètic i reprova tants peregrinatges autocomplaents i budellada egotista. Una pàtina heterogènia d’opinions divergents s’apleguen al voltant d’aquesta figura que pobla certes latituds de la restauració. Així doncs trobem visions igualment riques com ara l’amplament estesa que veu part d’aquests professionals com els escollits que assumeixen una no consensuada autoritat canònica per establir una teorètica del vi parcial i moltes vegades supèrflua. 

 Altres veus dins aquesta línia mística els defineixen com personatges en el qual un ens celestial delega la seva altiva autoritat conferint-los el poder d’executar, en el bell mig d’un menjador, la teoria ficiniana que parla de com la bellesa divina únicament emmirallada en potestats celestials i en l’ànima, davalla per afectada invocació per aposentar-se en aquelles coses formalment ben harmonitzades com a realitat empírica, condensant-se doncs en l’ampolla escollida o en aquell estudiat maridatge cerimoniosament presentat i mereixedor d’asilar tal manifestació de divinitat.

Una línia de més sardònica impolidesa, és la formulada en la quasi inèdita obra de P. M. Duboeuf que partint de la seva punyent retòrica es refereix als sumillers com aquell seguici que “carranqueja una deplorable afectació d’estrangerisme, gremi de la prolixitat pel gest absurd i la grotesca declamació que en lloc excel•lir la matèria, l’esfondra. Estofa conduïda per una redita dialèctica infructuosa, inofensiva i enfervorida per tan refinament infatuat de tal manera que sembla que els desperta basques tot allò ordinari i habitual”. El sumiller pot ser entès sota aquella formulació baudeleriana o llei incontestable que evidencia que l’artista influeix sobre el públic, i que simultàniament el públic reacciona cap a l’artista sempre i quan cap mena d’oradura interfereixi en el discurs d’aquest, i únicament el motivin les meres ganes d’assessorar des de l’humilitat. 

Obsolescència del discurs

Ferré i Catasús.

Hem de mostrar-nos severs davant la malentesa concinnitat als imperatius dictats per les impulsions cap a la perpètua innovació decretada pel món contemporani. En vins com el Gall Negre és fa ostensible el festejament del canvi. És aquest la mutació del Camerlot  afinat amb un estucat més atractiu? L’entenc com un exemple de gest altiu dins del refinat culte al màrqueting, fins i tot arriba a revestir-se en ell l’accepció invertida d’elegància moral presentant amb la mirífica vestimenta de la victòria el que no és res més que una derrota com ho és seguir apostant per un cupatge de Cabernet Sauvignon i Merlot. Estem davant l’evidència d’un canvi però estem davant d’un cas on aquest no convoca a la reflexió i l’esperit de la transformació, no el motiva un ferm i íntegre acomodar-se en un clar compliment per l’aposta absoluta per l’essència, per l’aclariment, sinó que no va més enllà d’un lleu i obtús transitar per la perifèria del canvi sense cap senyal de transgressió en absolut, en tot cas integra una altra descurada veu de la comitiva en la cantussa d’un prosaic avenir-se a la cinètica mudable del present.

Rumiar virtuts al voltant d’un vi i condensar-les en l’etiquetatge fent-les distingibles exclusivament en una banda animada per una quadricromia per tal d’aclaparar la mirada del consumidor i assegurar l’adhesió visual d’aquest cap un producte és un exemple efectista però tal maniobra no transcendeix la supèrflua metamorfosi ja que no emprèn, ni executa, al marge de la reconfiguració estètica de l’embolcall, mesura alguna d’higienització dins la semàntica confusa del seus vins ja que deixa sense sanejar la ferida produïda per l’èpica absurda de la immigració varietal. De vegades, la inventiva del rentat de cara esdevé fal•lible quan no hi ha altres afectes recolzant tal sotmetiment cosmètic i l’etiqueta queda en suspens com una enunciació espectral, desproveïda de l’asserció d’altres garants que emparin la integritat d’un vi.

Al marge de què tal producte es resolgui en uns valors organolèptics que puguin concentrar certa emoció, aquest no deixa de ser una paròdia lúdica i servil que juntament amb d’altres elogiosos predicaments, es suma a l’agreujament dels excessos obscurs i llibertins propis de l’aritmètica de l’eufòrica irresponsabilitat amb la que encara combreguen els consells reguladors. És un vi semblant a un fill indesitjat, al qual per tal despertar-hi quelcom es cerca un motiu que fabriqui la il•lusió necessària i apaivagar-ne així el rebuig i revaluar-lo.

Un vi que esdevé l’apogeu de l’artifici, que persegueix capturar l’interès mitjançant riques novacions i un flux original d’imatges, d’il•lustracions que arrosseguen simbòlicament la capacitat d’aclarir la caliginosa ambigüitat que sondrolla al consumidor a l’hora de decidir-se per una ampolla o una altra. Podria ser aquesta la cançó entonada pel celler Ferré i Catasús que descobrim incubant-se en l’anamorfosi del Camerlot que és el flamant Gall Negre? Quan no s’assoleix una inversió dels termes associats al dualisme realitat/fantasia i es capgira la mecànica de la confrontació directa entre la realitat vinícola quotidiana especulativa del Penedès i la fantasia d’una ànsia de reinserció identitària, aleshores, per dotar de longevitat devaluats clixés inconsistents, cal acudir a l’empresa auxiliar encarregada de generar un nou grafisme, una nova fisonomia, per així esventrar una clivella a través de la qual insuflar-hi la singularitat. És la claudicació i l’acatament exclusivament de les imperatius de la pura exigència de la forma.

Com a recolzament, per traduir i sobredeterminar aquesta idea, és interessant fer la intrusió d’un referent excremental, malgrat que suposi fer emergir certa virulència metafòrica, lluny del transfons enològic, podem descobrir en les tesis de renovació corporativa que ha forjat vins com el gall negre un paral•lelisme amb el fenomen de la plastinació desenvolupat per l’anatomista Gunther von Hagens, el qual, a grans trets pretén la substitució de l’aigua dels teixits cadavèrics per un polímer líquid i metamorfosar la disposició efímera d’un cadàver en quelcom perdurable per engalanar vitrines i aules. El teixit íntim i consciència de cellers com Ferrer i Catasus és l’acomodament? Què resumeix el seu entramat comercial? Quina significació simbòlica pot insuflar aquest celler al Penedès? Furgant més enllà de l’etiquetatge descobrim dos termes que arrien els vins d’aquest celler: Discordança i contradicció. L’anihilació empírica de qualsevol espurna de personalitat com a territori es desferma darrera d’un correlat autocomplaent, d’un discurs que pretén aclarir-nos la configuració d’un vi com el Gall Negre:

“El vi Gall Negre de Ferré i Catasús és la nostra interpretació de la força i varietat vitícola que el Penedès té [..]”

“Un cupatge de dues varietat ben valorades i assentades a la nostra comarca com el Merlot i el Cabernet Sauvignon”

Un d’aquells vins fronterers, que transiten entre les línies desdibuixades, pel desús de les dels fonaments programàtics, que haurien de versar-se i executar-se des dels tinglados o teatrets de sainet que són ara per ara els consells reguladors de les DO. Cellers com aquest, de bondats fatigades i inèrcies esgarriades que explota comercialment en prosa el sentiment de pertinença i confiança en un territori. Tals acotacions per descriure el Gall Negre ressonen com un contundent parell de plantofades enmig d’un funeral i introdueixen la idea lacaniana que dibuixa els 4 trets fonamentals del psicoanàlisi : T’estimo , però inexplicablement persegueixo i vull en tu quelcom més que a tu i per això et mutilo” dibuixa el tarannà del Penedès.

Trobem un cert gest sentimental en el seu xarel•lo o en el Pescallunes, la concessió testimonial a la tipicitat amb la que pretén entonar una mediació entre la disposició vel•leïtosa definitòria del celler i les directrius expresses de la realitat cap a la concisió, cap a la diafanitat varietal. Encarna el paper de condeixeble forçós en l’aventura del Penedès empresa amb la xarel•lo com acció comuna, és doncs aquest vi l’exigu arrelament a un activisme més racional i participatiu cap una ferma constitució identitària. La invocació de la xarel•lo encobreix una simptomatologia de la paupèrrima inserció, en la d’alguna manera, prescripció traumàtica o exhortació a l’endreç varietal. És doncs, l’objecte d’obertura i redempció mesurada, la regressió d’allò reprimit quan el present clama per tal insurgència el xarel•lo actua com l’excepció que altera de manera minsa la positura exacerbadament diletant de tota mixtura varietal exhibida pel celler. El vi blanc, sorgit d’aquesta varietat, pertorba l’atapeït tapís de la falsa aparença i, simultàniament, esdevé el fetitxe on s’hi fiança el celler com element que encarna la negació de tal carestia, un miratge que faculta poder encarar-se a una esguerrada realitat i dotar a la zona de longevitat viticultural. És el xarel•lo, en lloc d’un pas endavant cap a la sensatesa i compromís ètic, la il•lustració d’un credo del qual sembla en reneguen oficialment quan a la vista queden vins que proliferen com el somiatruites?

Municionar el vi amb un embolcall xopat d’originalitat i confinar el contingut a un segon terme, quan ja no es pot versar gaire més sobre la soporífera cadència de les repeticions insensibles, quan l’argument de la dissolució i la vocació per l’adaptació varietal forana carregada d’una ingenuïtat edènica ha acabat gebrada d’èxits anodins. És evident que l’exercici de l’afirmació de la pròtesi, la versió de la troballa singular com estratègia es descobreix com a traumàtica. Esdevé aquest l’últim fracàs del vi com a producte, quan finalment aquest s’ubica damunt dels muntats del tant actual febrós imperatiu que exigeix l’excel•lència estètica del disseny, reconstruint-se, resignificant-se com un mer llenç on desenvolupar-hi una mutació exterior que proclami i amoixoni tots els requeriments amb capacitats per influir i dominar l’elecció del consumidor?

Celler Mil•liari : Tannat

És un fet indiscutible que darrera d’aquest vi s’hi perfila una excessiva dosi d’expectativa romàntica a l’importar la fesomia del Madiran amb l’investiment de la Tannat en el catàleg varietal penedesenc. La digestió de tal varietal delata, amb aquesta lliçó inesborrable de la clara obcecació, un irrefutable interès per engreixar i agarberar nous referents i possibilitats dins el carnaval de violacions en que s’ha transformat el llistat de varietats autoritzades, evidenciant com tal denominació s’erigeix encara a dia d’avui, com una zona que no sap qui és ni què no ha de ser. Una inclinació romàntica en tant que exhibeix la disposició teòrica del celler a l’evidenciar una subjugació absoluta davant el misteri de la seducció per l’exotisme. Invalida el gest incipient de la reconversió varietal, la mesurada propensió expansiva de la consciència de territori per reconciliar-nos novament en les pretensions i l’horror. Un vi que ve a tractar-se explícitament amb l’absurd. Incapaç de percebre les noves tesis i funcions ideològiques d’un futur vinícola català que corre en desbandada per agafar aire i ho fa amb empentes per naturalitzar-les com actitud escindida de la improductiva suspensió de l’autoritat simbòlica en qüestions varietals.

El vi de Tannat del celler Mil•liari sembla enrobat per l’admissió i reconeixement implícit d’una actitud despectiva cap el concepte de tipicitat, ja que s’identifica estretament amb una accepció de la realitat integrant com a discurs dominant, com a primer motor que emmena ideològicament els seus vins , l’assimilació programàtica i patològica de l’obsessió per la ficció i la distorsió. La normalització, la integració plàcida en l’esfera de la quotidianitat de l’absorció de varietats com la Tannat, o vins fets amb aquesta o d’altres préstecs ressecs de seny i eixuts de sensatesa, no implica que l’exhibició consuetudinària d’episodis traumàtics com aquest vi no implica la normalització indiferent dels efectes de la contusió o l’escorxadura, és inexistent l’assimilació insensible del trauma per moltes repeticions soporíferes que del mateix producte ‘ofereixin al mercat.

Pot tractar-se d'un vi que surt al mercat amb una estricte intenció catàrtica? Amaga doncs la confessió pública del desvari a través d’un entonament voluntari del mea culpa, acatant el posicionament voluntari en la picota amb la intenció subreptícia de recaptar el perdó, d’obtenir una compensació redemptora? O potser no és més que una temptativa de subversió dels manaments o les directrius actuals que promulga la realitat vinícola, és una bretolada transgressiva de l’admonició assenyada de la recuperació varietal que convoca a la mesura i el recobrament del senderi?

Postil•lat per a vins biodinàmics

No esdevé un fet infreqüent i anecdòtic el descobrir cellers que per convicció o simplement com a consuetudinari hàbit comercial mostrin certa temptativa d’afiliació cap a la biodinàmica. Adscriure’s a l’epopeia d’aquesta viticultura té la seva lògica ja que ens trobem dins d’un panorama vitícola hereu de certa nissaga embrutidora, d’una situació que carrega sobre les seves espatlles l’extenuant culpabilitat d’una praxis infructuosa gebrada per la confusió de sistemes i enllardada per l’abominable heroisme altiu d’abandonar el signe identitari per combregar amb un excés de perspectiva. No hem d’estar beneïts pel do de la clarividència per entendre que al veure’ns sollats per tanta aridesa de credos la decadència esdevingui manufactura, tal com diu Cioran “de l’abandonament de la tendència, infinitament estreta i creadora, de ser un mateix”.

D’aquí que proliferin cellers que brandeixen com a taules de la llei un memoràndum discutible que els investeix com a biodinàmics. Però caldria recomanar a qui gosi exercitar-se en aquesta filosofia una lectura més acurada abans deixar-nos seduir per la immanent atracció per les etiquetes altisonants. La biodinàmica no debat, ni parteix en absolut, únicament de les limitacions en l’ús del sulfurós tal com diu Joly “que el debat sobre el vi sense sofre no sigui l’arbre que amagui el bosc”, o de tenir-hi gallines al voltant de la vinya com a font directe pel compost. Sinó que el corpus de la seva filosofia radica en aconseguir la veritable interacció entre els diferents estrats vius de la vinya. Ens parla d’estimular la tipicitat associada a la DO, és a dir, concentrar cadascuna de les pràctiques viticulturals per tal de sublimar la noció d’especifitat d’un lloc. Això pressuposa l’adaptació de la vinífera, la sinergia amb el varietal que li és autòcton, plenament definitori, i que esdevindrà vehicle per a la seva veritable expressió. Parteix de desenvolupar detalladament conceptes primordials indispensables com l’afinitat i la complementarietat de les forces vitals per tal d’aconseguir un producte únic i expressió genuïna d’un territori, d’una parcel•la. I aquest axioma no es reflecteix quan trobem una mixtura de vins sorgits d’empobrits clons, erms de sentit, afeblits per una cinètica encara moblada i condicionada per la gravidesa omnipresent del mal endèmic de la vinya catalana. Trobem exemples de Pinot Noir, Cabernet Franc o Chenin dins la nostra geografia que són un posicionament matisat de la visió absoluta de la biodinàmica, productes que sóc incapaç d’entendre’ls més enllà de considerar-los com una inversió lògico-cronològica i esbiaixada dels principis biodinàmics. En definitiva i amb paraules de Joly “hem d’embotellar plenament les veritables riqueses de la terra”.

SITUACIONS INCÒMODES

Subratllo que l’asfixiant pulsió rítmica de la crisi ha acabat per encisar-nos i per sotmetre’ns a un indiscutible imperatiu seu: fer de l’austeritat un sistema. Coneixem els seus codis? Ara que en l’actualitat la misèria és un fet consumat que es codifica en termes de desgast i fatiga fisiològica així com en les gràcils davallades del poder adquisitiu, aturem-nos a contemplar l’abisme, l’única certesa que no abriga dubte ni especulació possible. Quin diagnòstic podem proferir en termes ordinaris que expliqui aquest ombrívol i funest confinament dins dels marges estèrils sollats per la deserció de la fortuna? Quin són els mòbils sòrdids de la irresoluda crisi, l’aventura de la qual passa per qüestionar, almenys, a tots el nivells la cobdícia i que, en segona instància, ha proliferat com la gestualitat específica i desinhibida de la sacietat? Hem aconseguit identificar amb èxit els marcadors que han facultat el fenomen de la crisi dins el marc del vi català? Són en definitiva la poètica de la suplantació varietal, l’exacerbat i entusiasta lirisme ampelogràfic clars al•lèrgens sense tractament cap els quals un bon seguici a dia d’avui encara hi acudeix i on hi troben un prosaic abrigall? Pot el cansament transsubstanciar l’error en aprenentatge i en voluntat de redempció? Segueixen executant-se nous ambients sonors i sensorials?

Arribats a aquest punt, podem adduir que tal llatzèria és la resolució anticlimàtica a l’apogeu de l’artifici, o si més no, aquesta afirmació és atribuïble al marc vitivinicultural. És aquest un ominós estadi derivat de les ulceracions de la mediocritat i de la manca d’autenticitat en bona part de les denominacions vinícoles? La decadència floreix després de vanes conquestes i estèrils aventures.

Podíem vaticinar l’adveniment de la misèria, presagiar-la, incubant-se darrera del desgast, arraulida amb ànim assetjador entre una concreció de refregits exògens sense escrúpols encaminats merament a existir sense expressar res. Inclús podem albirar-la actualitzant-se, agafant embranzida darrera de la gestació del sistema de les subzonificacions que planteja el Penedès com a celebració de la diversitat del paisatge vinícola. Tenim la percepció infal•lible de què es tracta d’una progressió de la immodèstia que passa per endreçar les particularitats geològiques però sucumbint de nou a la mateixa idolatria del desordre? L’estratificació del Penedès és un projecte que a dia d’avui sembla transcendir la virtualitat per proveir-se ja de realitat, però és inquietant i profundament decebedor que dins el marc teòric de tal proposta és manté intacta una òptica deformant on s’exercita la parcel•lació física sense comprometre la subsistència del teixit varietal heteròclit que sembla es mantindrà com a part constitutiva d’aquesta nova organització de la DO, en un passage à l’acte on es vol subratllar les idiosincràsies edafològiques, però es mantindrà amb rigor i mansa simetria i entrega ritual a la falsificació espectral i la fantasia on, com a bloc el Penedès, va invertir-hi el seu talent, o la subzonificació implica un canvi d’actitud, un punt d’inflexió a partir del qual es generi un retrocés o suspensió absoluta de la regulació arbitrària, reconduint-se cap l’expressió natural per damunt de la seducció per la implantació protèsica?

És moment de desempallegar-nos del paper de víctimes i d’escanyar aquella corrua de pregàries que, com a única via salvadora, venien a reemplaçar els estigmes de tals maquinacions usurpadores i que, a la vista està que han acabat revelant-se com ineptes. És palmari que qualsevol inèrcia, com ara encetar empreses fonamentades a preservar el territori o d’altres dinamismes al voltant de la tipicitat, que emanen i fructifiquen en molts cellers, esdevenen efectes directes dels estralls positius infligits per tal maledicència. Només ens plantegem en capgirar, trastocar i abocar-nos al futur buscant un canvi de signe, és a dir, mudant-nos de la vesània a la confiança vers les nostres varietats, quan es fractura l’equilibri ,i en el cas que ens ocupa, quan ens ha englotit la manca d’apassionament, quan tot plegat ha engendrat el col•lapse i no ens satisfà econòmicament residir al voltant d’una perniciosa lassitud ètica davant el furor de la babilonització de la vinya.

Ara que ja no és possible assossegar la mediocritat encetant noves contorsions, la tradicional via d’expressió de la industria vinícola, continuant avenint-nos inexorablement a la suspensió d’allò essencial, haurà de rendir-se davant una diàfana evidència, aquella que subratlla que, fins fa no pas gaire, ja ens estava bé sotmetre’ns dòcilment a un desequilibri legislat i conscientment infligit, desbordant-nos en detriment de la integritat física de la nostra teulada. Ens satisfeia, fins a dia d’avui, sempre i quan es consumissin les anyades, el rol de rèprobes subjugats a tal emancipació de tota personalitat on hi confluïa una infatuada voracitat econòmica. Davant aquest èxit malaguanyat, cal superar l’estadi d’acontentament resignat i gravar-nos a foc que en tal trajecte cap a la globalització, en el transcurs de l’itinerari d’aquest exacerbat pelegrinatge, no hem arribat a deixar empremta en cap de les coordenades que configuraven el trànsit cap a la deserció i el marasme identitari i, és que en tot cas, després del trasbals i l’enrenou només ens resta poder consolar-nos sacsejant la banderola de les excepcions com argument justificatiu.

Les dolències i les afeccions semblen prescriure’s com a remeis per superar l’estatisme generat un cop embotats pels fruits de tanta rapacitat. El seny comença a desemmandrir-se llençant senyals perceptibles de remissió o de revisió de tals arrauxaments que van acabar derivant en un risible desequilibri reglamentat, en la pèrfida fecunditat, en idil•lis dissonants mentre s’exiliaven els nostres talents. Falta veure si aquesta expectativa ansiosa de canvi es donarà en tots els nivells de les institucions vinícoles o si, per altra banda, els consells reguladors, i demés seguici maldestre en etapes anteriors, apareixeran de manera figurada per acatar obedientment el consell promulgat pel personatge del príncep en la novel•la de di Lampedusa El Guepard: Canvieu-ho tot només una miqueta, de manera que tot continuï exactament igual.

La misèria exonera i incentiva l’apassionament, i paradoxalment, vigoritza l’empenta per transcendir les esgarrifoses llambregades d’indigència moral que empudegava abastament zones vinícoles del nostre país. Aquesta ens incita a emprendre l’ èxode de la passivitat a les arrels per retrobar-nos amb vestigis de la nostra tradició vinícola. És una estimable novetat sentir a parlar del xarel•lo de pell fosca, el xarel•lo vermell, el cartoixà marí: tres denominacions diferents per parlar d’una mateixa varietat i que llancen la proclama de què hem de reconciliar-nos amb la idea de que el primordial és enfondir en la personalitat d’un territori i en les seves capacitats, esdevenir autèntic transcendint qualsevol límit, sense fer cap concessió a cap d’altra forma d’expressió que advoqui per l’alienació i l’estratègia intencional exclusivament consumista. Cal abordar referències concretes i immediates, generar nous valors, valors heretats, quan ja ha quedat prou explícit que som doctes en escodrinyar altres tradicions i en precipitar-nos al fracàs.

Una conjunció de tres vins conformats a partir de la mutació del xarel•lo, com ho és el subtilment tintat xarel•lo vermell, veuen la llum. Mentre el cava de Castellroig de xarel•lo de pell fosca queda aixoplugat sota el resguard de la DO, altres productes com els vins Loxarel XVL o el Sicus de Terrers Mediterranis, des de la seva orfandat dins de vins de taula, unifiquen i treuen a la palestra la reticència i l’abstinència cogitativa, com actituds dominants, continuistes dins d’algunes institucions docents del culte a la petulància tal com ho expliciten algunes denominacions d’origen: rescatem del sac les efemèrides pretèrites l’episodi en què una reconeguda institució vinícola abocava anatemes contra la sumoll des del seu paper de censor, però també s’afanyà a encoratjar algunes inèpcies, executar i instal•lar un arravatament viciós d’obertura a l’incroccio manzoni , la marselan, la tannat o la petit verdot. Tal dislocació obeeix a una premissa axiomàtica, tan simptomàtica de zones com ara el Penedès com ho és l’obsessió per l’acte d’idolatrar, la de capitular fins a la deserció. Potser descobrim com a sil•logisme estructural de tal inèrcia un nom propi, el d’aquell a qui convé emparar tot aquest afegit de varietats sota el segell d’una DO.

És en el moment en qual exercim d’espectadors del sofriment constant d’una malaltia crònica com la desafecció, i quan aquesta és retinguda com a dogma, reverbera infatigable darrera de constants recaigudes, com a circumstància inherent i recurrent en un denominació d’origen, quan conceptes com l’etern retorn es poden entendre completament.

L'eficiència Simbòlica de Costers del Segre

És evident la maduresa i lògica evolució que acompanya a la denominació de Costers del Segre des d’aquella freda prospecció que Jaume Ciurana dedicava a les diferents artèries que acabaran per nodrir, a partir de 1986, una balbucejant i neòfita denominació. Aquesta zona fou concebuda aleshores com una prolongació de les idiosincràsies vinícoles de la Conca de Barberà, tal com ho trobem explicitat en el llibre Els Vins de Catalunya de Jaume Ciurana quan l’autor ens descriu els vins de la ribera del Sió com “despullats del temperament i mancats del furor dels blancs de la denominació veïna”.

Costers del Segre arrenca doncs des d’un estadi d’acomplexament, d’un greuja comparatiu amanit amb la ambivalència, en certa manera autodestructiva, que suposa l’adhesió a la pura convenció del quant més millor, que acabarà donant lloc a la clara resignació caracterològica al dogma globalitzant que dissenya l’oferta de varietats autoritzades per, en definitiva, contradir i desdibuixar al concepte de denominació d’origen.

El projecte de Costers del Segre acabarà per materialitzar-se com una amalgama de sub-zonificacions que conflueixen finalment en una de les DO més fragmentades del conjunt vinícola català, no ja només per la disgregació geogràfica sinó també per la notable sensació de tancar files al voltant del concepte del lliure arbitri que es concreta en una mixtura de cellers. Sens dubte parlem de comunes vinícoles modernes pel que fa a la projecció dels seus vins, però a la vegada acomodades i hieràtiques quan encara preval aquell esperit de la denominació ubicat just darrera de l’estela seductora de Raimat, que farà apostar i postrar-se al gruix de cellers integrants de la denominació sota la interpretació obtusa de les varietats bordeleses o de localitzacions més septentrionals en l’elecció de les varietats a treballar.

Tot plegat alimenta la percepció de que la zona sembla embeure’s d’una multiplicitat de ciutadanies, legislant i comercialitzant un visat confús, un inextricable batibull de veus que evidencien una enorme i indubtable capacitat imaginativa fent confluir-hi tendències on hi ressona de manera dominant la dinàmica dels vins del nou món quan s’avenen d’un l’aplec varietal d’arreu.

Estem davant d’uns cellers cohesionats per l’etiqueta de la modernitat però també uniformats sota la manca d’identitat donada per l’ús sistemàtic i fundacional d’una diversitat de vits impossible i derivada de la propensió de Raimat per fer-ne de la denominació una tourmix varietal. També per pròpia iniciativa proliferen exemples que han trobat terra fèrtil dins aquesta especulació arbitrària i per això es dediquen a entinar l’exotisme aprofitant la docilitat del consell regulador.

Enmig de tot plegat trobem cellers com l’Olivera que transmeten un discurs, moltes vegades delitós, motivant un recorregut d’exaltació i declivi com un io-io pel que fa als seus productes, on el vector ascensional suposa una proclama de vins amb varietats blanques autòctones. N’és un exemple la macabeu fermentada en bóta en el cas del Missenyora , que rivalitza i traça aquest moviment enfiladís dins de la mateixa vertical que també comprèn, lògicament, el descens, el qual arrossega l’excessiva inclinació per atorgar un pes hegemònic a la Chardonnay, tot i concretar-se en agradables vins com l’Eixaders. També es conreen d’altres frívoles panòplies com vins que comprenen el binomi Müller Thurgau – Incroccio Manzoni (Riesling – Pinot Blanc) com en el cas del Cristiari blanc o l’assemblatge inquietant que vesteix el Guilla del celler Cercavins. En bona forma trobem els vins negres d’inqüestionable eficiència tècnica del celler Cèrvoles (Cèrvoles, Estrats, Colors..) i compartint una igualment destra elaboració, la paleta colorista plena d’ardits i artificis però mancada de convenciment del vins de Tomàs Cusiné (Vilosell, Geol, Drac Màgic, Llebre, Auzells..) així com Castell del Remei (Oda, Gotim Bru, 1780..) on els seus negres adopten com a triomf l’absència de personalitat.

El mèrit de Costers del Segre rau en haver conjugat els pressupòsits propis del projecte vinícola de Països com Xile, Nova Zelanda o Australia, prescrivint un galimaties plurinacional on s’hi arrenglen els notables vins blancs de Castell d’Encús, i d’altres consumacions més o menys estilitzades d’aquesta inèrcia, i simultàniament adoba de manera substancial la reorganització, la recerca de varietats autòctones, dessoterrant no tant aquelles varietats emblemàtiques i identitàries que es vinculen estretament a una zona, ja que aquest no és el cas, sinó que és interessant potenciar un sistema més sintètic, inequívoc, ordenat des de l’assimilació d’un préstec de varietats que podem anomenar de proximitat, per tal que vagin agafant protagonisme en aquest incipient i descongestionant canvi de valor. Un exemple que consagra aquesta línia el trobem en el magnífic Saó blanc del Celler Mas Blanch i Jové o l’Agaliu de L’olivera, el monovarietal de Macabeu (anyada 2010) Finca Racons de Tomàs Cusiné, o per acabar revestint de sensatesa l’eclecticisme ingenu tant el Sisquella de Clos Pons com l’Ónra Blanc del celler d’Alfarràs Lagravera.

Percebem en la situació actual de Costers del Segre el reflex de l’elecció personal, el guiatge ideològic que escollí aquesta com a DO? Gràcies als exemples abans citats podem desglossar la naturalesa bàsica i fonamental d’aquesta?

Si ens arrisquem a fer-ne una colonoscòpia veurem que s’han capitalitzat tots els fonaments doctrinaris, la justificació ideològica, aglomerant totes els eixos i coordenades del descentrament per desenvolupar una consensuada atonia en termes de tipicitat a l’inhibir en gran mesura les nocions usuals que configuren tal noció. Aquest principi es manté impertèrrit en l’actualitat, així ho demostren els novíssims vins d’Alta Muntanya del septentrional celler Batlliu de Sort, malgrat alguna temptativa per motivar un canvi de signe com poden ser els escumosos elaborats amb varietats tradicionals del Cava o vins tranquils com la Creu Blanc (macabeu) o la Creu Negre (Ull de Llebre) del celler Analec ubicat a la vall del Corb.

Aïllant el cerimonial extàtic de l’absorció forana que empara i els defineix com a comunitat vinícola, sens dubte, podrem percebre que els cellers aplegats sota aquest segell, conscients de la seva carència per constituir-se amb un o varis varietals específics i categòrics, han acabat per assumir la seva situació paupèrrima sabent-se mancats d’aquests referents per a assolir l’obertura a una matisada parcel•la de correspondència amb el territori.

És de rebut exposar altres projeccions d’aquesta identitat regida per l’adopció sacramental de varietats i treure a col•lació més exemples que formulen la lògica estructural o escenes quotidianes quiditatives de la textura enològica d’una regió que integra zones de producció com Segrià, Garrigues o Artesa de Segre. Així és com és fa més evident i podem testimoniar certa sensació de circularitat embolcallant les referències vinícoles d’aquesta zona quan un gavadal de tals productes pretenen reiteradament la supressió, o suspensió, de tot abrivament interpretatiu (suturar qualsevol opció d’entrar en qüestions com la reificació mercantil del concepte de territori) vehiculant la nostra atenció fins acomodar-la en la mera textura ambigua o l’heterogeneïtat del cupatge i la caracterització d’aquest en termes sensibles.

Formen part de l’espectacle les apostes vinícoles de cellers com Costers del Sió, el qual al marge de combregar amb les directrius del marc on s’integren, des de certa ingènua gravetat, promulguen la inversió en clons i noves varietats com a via per assolir certa transubstantació espiritual dels clixés definitoris de la denominació. També podem prendre com exemple el cas de Vinya els Vilars amb la sacralització d’un ideari bifacial que aposta sense vacil•lacions per la merlot i la syrah (Els Vilars, Leix, Tallat de Lluna). Un cas paradigmàtic de la immersió religiosa i de fèrria fe en la legitimació de varietats globalitzades és el del celler Comalats que ubica el nucli traumàtic de la seva aposta comercial en els monovalents vins de cabernet sauvignon.

És la suma d’ambigüitats el substrat primigeni de la denominació i la idea històrica que encarna el primer motor que ha faculta la gènesi de Costers del Segre com a nucli de producció vinícola? Veiem possible que la instauració d’un jaculatori règim enològic el qual adopta l’acumulació de pròtesis importades, la incentivació programàtica des de la mateixa institució d’un intrusisme obscè, i en definitiva, l’aplicació d’aquesta distorsió satisfaci plenament l’instint natural de Costers? És lícit pensar que l’acontentament o resignació en la inserció en aquest programa sorgeix de l’estadi originari d’emmagriment en qüestió de singularitats varietals? L’adopció d’aquest sistema, per altra banda, marcadament procel•lós, ve a dir-nos que allò que cal salvaguardar i aplaudir és precisament la reinterpretació de les varietats foranes? Tot plegat conclou en rubricar l’escissió i incitar a emprendre la recerca de la diferència fora de les nostres fronteres imposant un absolut decret exculpatori de portar a terme qualsevol iniciativa per preservar uns trets connaturals amb l’espai físic? Podem arribar a pensar que l’acceptació amorosa de la inversió de la idea de DO permet expiar la prerrogativa que clama perquè en els vins es conservin i es tradueixin uns trets idiosincràtics i que la vulneració d’aquesta forçosament predeterminarà que bona part de tals beuratges acabin esvanint-se en una clara impersonalitat? Explotació sistemàtica en lloc d’ordenació?

Cóm entenem aquesta voluntat o principi dinàmic que l’articula com a DO, una instrucció malèvola o un mètode malaltís acollit per perpetrar la gestió del territori? O potser cóm la única justificació teòrica possible per forçar el baptisme d’aquesta com a denominació d’Origen? Tal escenificació i discurs escollit condensa totes les veus dels elaboradors i il•lustra l’accepció ideal de l’entitat?

El significat de Costers del Segre rau en la seva política de llibertinatge, en la pretensió de fer de la inconcreció, o de la concreta seducció per l’eclecticisme, un valor. Ha instigat la supressió de les regles simbòliques que ordenen la identitat per vincular-se a la multiplicitat assumint el fingiment com a identificador, disposant de la suficient autoritat moral per fer meritori el trobar-se ancorada en el convenciment d’executar allò que no deixa de ser la dimensió constitutiva i aglutinadora de la Do: la promiscuïtat varietal orquestrada.

Esticomíties XVI

Sumarroca Minuet: Nou tribut a la ductilitat de la Chardonnay i a la perpetuïtat en la recerca i assoliment de l’absolut en termes de perfectibilitat caracterològica de la varietat fora del seu bressol. En aquest vi proveït de pas per fusta es llença esperançadament per tal de dotar de renom a la Chardonnay penedesenca. Cal tastar-lo des de certa commiseració. Sembla que l’actualitat de la varietat blanca passa per l’estipulació concordada de que aquesta ha de passar per roure. Prenguem paciència.

Esticomíties XVII

Oliver Conti Carlota: Per què romans entre els mortals fent brunzir encara la flauta encisera escampant les irreconciliables brases del cinisme? Per què continues suportant l’esforç dolorós que suposa la tensa espera dels assedegats de vi, pregant perquè aquests s’abrivin en el teu desconcertant desvari? Sempre eximint-te de les exigències del present, imposant sordina a la cridòria dels canvis no vas enlloc.

Esticomíties XVIII

Marquès Alella vgr: monogràfic o exercici d’anàlisi estilístic de la varietat blanca del Rhône a la que tantes majúscules li endossen. Un vi d’Alella que aposta per imatges especulars on l’harmonia espaial entre tipologia de vi, varietat i arrelament físic esdevé defectuosa i punible. Contumaç provincianisme refinat.

Esticomíties XIX

Martí Serdà Mas Farreny: Nova trinitat dins una ampolla: la lletgesa, la fal•làcia i la desplaença. Regressió torbadora a allò de sempre. El repicar atuïdor de la repetició: tants vins com aquest multiplicats exponencialment dins dels paràmetres del descrèdit i la descontextualització. Un lied d’esgarrifalls. “Écrasez l’infâme”.

Esticomíties XX

Pedradura negre 2005: l’Antídot per l’optimisme. La suspensió de qualsevol temptativa de balbuceig de la coherència.

Esticomíties XXI

Spanish White Guerrilla Riesling: És un Producte subversiu que capitula cap a la pura virtualitat de la ignota denominació Valles de Sadacia, el flamant bastió dels vins blancs, IGP forjada per arrelar-hi el desvari? O assistim a una mòrbida sedició amb intenció coactiva per tal de forçar l’obertura de la DOQ Rioja i adulterar-la amb els seus talents? Són els vins que amalgama aquest projecte de Castillo de Maetierra un règim que aposta i ostenta el mèrit d’abdicar de tota aspiració de pertànyer a una DO per concentrar, des del convenciment, la disgregació i la insaciabilitat fora de l’aixopluc de tal organisme confinant-se de manera congruent on els pertoca, exhibint una enorme sensibilitat cap els preceptes fonamentals de tota DO? O per altra banda, és la prefiguració d’una temptativa globalitzant que augura, prescriu a partir de vins com aquest riesling, comprès dins d’un curiós i inquietant sextet, la via per la qual advoquen com a estímul per una DOQ Rioja mancada d’imaginació? Elegància moral més que no pas nitidesa conceptual, ni proesa sensorial?

10 sentits: La secularització de la tutela forana

Les vicissituds fatalistes de la crisi, l’extinció de qualsevol opció de bestreta per eixugar emergències i el rang d’endèmics pansiments identitaris, han regurgitat damunt la taula de l’actualitat vitivinícola aspectes tan discutibles tals com si l’èpica del trasbalsament varietal i la celada desafecció i desplaença cap epítets de fonètica més circumveïna i, en definitiva, el greuge cap a la tipicitat, han salvat les arques del sector vitivinícola. Si de tota aquella constrenyent adopció forana que tanta eufòria suscità, finalment se n’ha pogut sostreure l’anhelat globus d’èxit que la providència preveia dotar als confrares d’aquesta màxima: la del desarrelament i l’avulsió de bona part del patrimoni vitícola.

És força patent que tal aventura ha acabat per semblar que estava més dotada d’una voluntat apaivagant dels virulents ànims cobdiciosos que de convicció. Hem sigut testimonis de tants esforços vessats per finalment acabar abocant-nos una prosperitat il•lusòria dins de la qual no sobrepassem la mera condició d’esclaus. Encara llegim notícies sobre cellers que esbomben i celebren a cop de bombo, ornaments de gralla i estridències de xerric-xerrac, que trastoquen el cupatge del seu cava rosat per modificar-lo en una flamant conversió solipsista de la pinot noir que esperen ejacular al mercat. Enrere deixen altres alternatives massa grosseres i camperoles com la Trepat.

Un altre aspecte a debatre és si l’anhelada terra promesa de la plurinacionalitat varietal ha permès en segona instància, i sense verificar fefaentment si tal fenomen ha acabat per vehicular tal èxit, transcendir la mera avidesa per la metamorfosi i fixar-se en el temps com a argument comercial convincent. Estic convençut que tot plegat ha servit únicament com a mòbil sòrdid per legitimar la usurpació d’una porció de la glòria vitivinícola francesa abrigant els seus icones per brindar-los després a preu més baix al mercat en detriment de les nostres peculiaritats viníferes. Hem de pensar que s’ha perseguit únicament sobresortir amb traduccions a baix cost dels vins francesos? S’ha perseguit poder clamar per un espai en el mercat on alguns puguin gaubar-se explícitament d’aquesta expugnada ferma postura erecta que atorga el fet de treballar varietats dotades del poder de la ubiqüitat a la que prematurament s’hi ha encrostat certa altivesa?

Les xifres no haurien de deixar lloc a fanfàrries. Totes aquestes coordenades que descriuen el declivi en termes generals treuen a col•lació més interrogants que vénen qüestionant si aquest prestigi vinícola de Catalunya es troba encubat en un disbauxa de paradoxes i si tal exacerbada recaptació forana contravé la complexió de tibantor vertical, empolainada de joia i arrogància, per evidenciar-ne el seu antònim: un contrit encorbament.

S’ha immergit la nostra civilització enològica dins d’un caràcter desconcertant limítrof entre la decadència i l’enervament quan en una mateixa etiqueta s’hi engalzen tants noms exòtics que de forma subliminal divulguen l’emergència d’un canvi. Estem davant de nocions totes elles que faculten un revestiment a la idea de davallada i fan espirejar, deixant a la vista, les idiosincràsies d’una doma que ha esperonat la marca on cadascú ha triat ubicar-se dins del règim vinícola. Tal esfondrall de ventes, tal caïment econòmic ha servit per despullar d’arrogància i desvestir a qui pertoqui dels llorers de la celebritat, de l’envaniment derivat de les fites assolides per aquells que amb la seva paciència crispada aspiraven a entreveure l’ocasió de multiplicar per cent allò que ara són, abolint si cal la memòria i dotant d’ales i furor a entusiasmes irrisoris. Ha servit la crisi de camisa de força per modificar el fons i inèrcies de la comunitat vinícola?

La caiguda i la crisi fan pagar les prebendes d’haver cursat models retòrics impostats i de divagar. Aquest impàs de declivi han permès desencalitjar la perspectiva traçant una línia, diferenciant allò que valia i allò que ja no val. Han mobilitzat el seny deixant un interstici a allò genuí exhortant-nos a desplaçar la convulsió per tot allò il•lusori. Sembla que la desfilada de lleves foranes deixa de divertir al gruix del consumidor.

Els vins aplegats en l’inaugural projecte 2009 dels talentosos 10 sentits, celler d’un ajogassat hermetisme pel que fa als membres que l’integren, arboren com a varietats vinificades el Trepat blanc veremada a Torroja del Priorat, el Sumoi Blanc de Salomó i la Carinyena Blanca d’Espolla.

Podem interpretar-los com el marc on no es desfiguren les nostres aspiracions com a regió vinícola i on fins a dia d’avui , tal com apunta Cioran la ficció adquireix les virtuts d’una dada primordial. Una altra lectura d’aquests vins ens permetria entendre’ls talment com una primera explícita concessió al remordiment i la fatiga, o perquè no, un gest provisional per a exacerbar les nostres deficiències. D’aquí que em sembli significatiu el que prescriuen els manaments sisè i desè del seu ideari que ens diuen respectivament:

IMPULSAR LES CAUSES PERDUDES i
INVESTIGAR EL QUE NO ÉS PROPIAMENT COMERCIAL i
FER TERRER COM A EXPRESIÓ DE LA CULTURA LLIGADA A LA TERRA.

El decàleg que regeix a aquest conciliàbul de 10 enòlegs els congria per fer de manera perspícua un al•legat que reprova l’obtús captiveri marquista i també aglevar voluntats per esbossar amb fermesa petites utopies com les que ens brinden aquesta trilogia.

Una tríada que funciona com a catalitzador per assaborir l’experiència instantània i emfàtica de la idea de tipicitat. Aquests vins closos en ampolles de 50 cl. estimulen la nostra permeabilitat per facultar el trànsit d’allò genuí, d’allò vetust que ens parla de territori.

Sumoi blanc criat en Barriques: Els aromes vehiculats principalment per les molècules odorants provinents de la criança amb fusta s’erigeixen embolcallant les més febles de fruita (cítrics i poma) instal•lant de seguida una nota fustosa de roure, d’espècies dolces de vainilla, nou moscada i coco. Aguditzada presència olfactiva immodesta de notes de torrefacció i furfural- empireumàtiques de cafè i crosta de pa, i una suau nota de terciaris com ara el sotabosc embolcallen un conjunt potser una mica extraviat en l’estatisme de la fusta.

Trepat blanc: percebem la fruita de pinyol (pruna verda, nectarina), lleugerament floral a arç blanc o flor de Sant Josep, i preeminent sensació olfactiva anisada, sumptuós aroma a ametlla verda i apunt resinós amb una marcada identitat alcohòlica.

Carinyena Blanca: Un vi tintat de reflexes daurats d’una moderada intensitat aromàtica però que concentra en nas la fruita blanca (una pera carnosa), i evoca també perfums florals (ginesta, melilot (cumarina), d’olivereta o mimosa). Més tènues conviuen els herbacis (marialluïsa i fonoll) i evoca amb subtilitat l’herba seca com el te. Descobrim apunts balsàmics típicament empordanesos de garriga, i un cert caràcter dolç en boca juntament amb una densitat greixosa.

Són vins els quals entenc com una fugissera consigna publicitària que promulga com el comú del paisatge vinícola català ha acabat per esbarrar-se en un cosmos desencarrilat i aquesta tríada de vins poden entendre’s com l’assot per recuperar la lucidesa i tractar el trastorn de la desmesura.